He comès l'atreviment de traduir al català un text poètic de Juan L. Trujillo. Lògicament, compto amb el seu permís per publicar-ho. No sembla que tingui intenció de ser versat i la meva inclinació hauria estat no donar-li format de columna versada, sinó el format de paràgraf normal, però com no pot ser altrament, per respecte, conservo el format de l'autor. De passada també publico l'imatge que l'acompaña.
La terra on vaig néixer,
s'ha desintegrat a la nostàlgia,
ha naufragat als records
i ha acabat ofegant-se
en un mar de comiats,
on brilla una lluna d'absències
i raïms d'estrelles
destil·len llàgrimes de sal i sentiments.
Allò que va ser
un presagi de blaus i blancs,
a la frescor d'un pati emparrat,
on els cants dels somnis a penes se sentien
en els tristos dies grisos de temor i desesper.
Calia tenir la calma de l'espiga,
que no s'estremeix amb el vent,
per aguantar la certesa
que les hores i els somnis eren
un quedar-se sense veu i sense batecs,
mentre el tedi grimpava per les enfiladisses.
Encara sort que al fons m'esperava
un renéixer de brises,
una erupció de blaus,
l'esperança verda d'una vida nova,
com un retrobat paradís.
… I es van fer possibles els desitjos,
i la vida es va anar reinventant
a cops de tasques i de versos.
Novament van néixer els somriures
i preguem al sol les nostres ganes de vida.
A l'ombra allargada de palmeres,
vaig trobar la llibertat que perseguia.
I va ser un miracle conjugat a quatre veus.
Ara l'existència és,
una cançó que entenc,
i quan es van fallint els calendaris,
li dono gràcies a la vida
i a aquesta mar que em cuida i que m'abraça.
Ara l'existència és,
una cançó que entenc,
i quan es van fallint els calendaris
Esto no para...y malo cuando lo haga.
Me ha gustado.
La había leído en su blog y me encantó.
Juan sorprende siempre con su sensibilidad y su maestría.
Bonito detalle la traducción.
Abrazos para ti y para él.
Controvertida , su decisión de cerrar los comentarios. Supongo que se cansó porque recibía muchos, demasiados y no le gustaba. Argumentó que le chupaban demasiado tiempo y a él, los reconocimientos, le resbalan. Es un amigo en distancia al que aprecio mucho.
AY! si pensaba que havia deixat un comentari abans. Deia que havia decidit fa un temps no traduïr poesia del castella al català, diuen que el primer que es perd en una traducció és la poesia. Fixa't que Siete horas en la Habana, que són 19 poemas en castellà, he estat incapaç de traduir-los al català.i aixó que són meus.
Salut.
Crec que allò que es fa amb bona voluntat, no hauria de ser censurat. Tant és si és més o menys ben fet. El que compta és la intenció
Gracias al traductor por su amistad y a los que han dejado un comentario. Es conveniente saber que la poesía aun tine seguidores, en este mundo cada vez menos poético.
Abrazos a todos.
Gracias a ti Juan. Sí, sí que los tiene. En mi caso, adoro la prosa poética. No tanto la versada que en ocasiones me parece un artilugio "poco natural" Pero esto ya es una cuestión puramente personal.