No n'estic segur, però suposo que la primera vegada que vaig apuntar amb la meva càmera cap a les cases que pengen sobre el riu Onyar a Girona, devia tenir setze anys. Aleshores no tenien l'aspecte que tenen ara amb una paleta de color, controlada per la municipalitat que no deixa fer el que els veïns volen. És clar que abans, en els gloriosos temps de la fotuda dictadura, deixar o no deixar fer, no tenia importància perquè ningú pensava a fer res. Aleshores eren un desastre, encara que dit sigui de pas, la seva decadència tenia el seu propi encant. Aquella estètica casava amb aquella idea de la Girona grisa i negra... 
Girona grisa i fosca, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor:  
tens un amor, fa  segles, i mai ¡Oh, malanada,  
no has vist aquell que estimes, ton alt Emperador*.

...o de l'autèntica i menys poètica que deia que Girona, no era res més que un magatzem de capellans i soldats.
El cas és que per més de mig segle, aquesta part de la tres vegades immortal, el vaig convertir en un plató fotogràfic, en la model perfecta o el paisatge insubstituïble. Si estrenava una càmera, les cases eren les primeres víctimes de la nova arma. Sense cap dubte
No les he explicat i moltes s'han perdut, però seran força centenars i centenars, les fotos del lloc que he anat capturant.
Ara, ja no em conformo a capturar. Soc un caçador que no vol trofeus de caça dissecats a la paret. Prefereixo cuinar les captures i elaborar un plat que m'agradi.
Massa salsa, massa sal diuen alguns. Que els donin pel sac.!!

*Val a dir que l'emperador, Carlemany, té una cadira (un tron)
  esperant-lo a la Catedral, però crec que el seu imperial culet
  mai es posarà sobre l'històric seient. Ja hem fet tard.